Història
Mapa municipal
De l'edat Antiga trobem múltiples vestigis en tot el terme d'Alcalà. Destaquen en primer lloc la presència de materials forans portats pels pobles comerciants del Mediterrani oriental, com per exemple un escarabeig egipci en la necròpoli de la Solivella així com ceràmica fenícia i grega en diversos jaciments. Aquest aspecte demostra la fluïdesa dels contactes i interrelació entre els habitants de tota la conca mediterrània durant l'edat del Bronze i l'edat del Ferro; contactes que constituiran el nucli fonamental que permetrà l'aparició de la cultura ibèrica en el litoral mediterrani, fruit justament d'aquesta relació entre la població autòctona i els comerciants i colonitzadors fenicis i grecs, tal com aquestes restes materials constaten en el cas d'Alcalà.
Precisament, d'època ibèrica i de la posterior romanització es troben abundants restes arqueològiques per tot el terme: poblats com el del Palau i El Tossalet; làpides amb inscripcions, restes ceràmiques i metalls en el Corral de Royo, Pulpis, Irta i Xivert; monedes romanes en Regalfarí, Alcalà i en Xivert; i enterraments dispersos en Capicorb, Palaba i Alcossebre, que demostren una densa xarxa de poblament en aquesta època. Especial importància té el jaciment de la necròpoli de la Solivella, excavat d'urgència en 1961 després del seu descobriment fortuït llaurant un camp i que constitueix una de les necròpolis ibèriques més antigues, d'entre els segles VI-V a.C, de tot l'àmbit cultural ibèric. En l'actualitat es conserven les restes arqueològiques, compostos per urnes funeràries i aixovar divers (armes, fíbulas, braçalets, etc.) en el Museu de Prehistòria de València.
En concret respecte al procés de la romanització, aquesta es constata principalment amb la presència de làpides funeràries en el Corral de Royo, Corral Blanco i Almedíxer, així com amb l'esmentada presència de monedes en diferents punts del terme municipal, que testifiquen el trànsit de persones i mercaderies que es produïa per tota la costa, aprofitant la proximitat de la Via Augusta al seu pas per Cabanes i Els Coves.
Amb la conquesta cristiana del territori a principis del segle XIII, en 1234 el castell passa a les mans de l'Ordre del Tremp, qui ho administra en nom de la Corona d'Aragó després de la rendició pacífica de la població islàmica de Xivert. Així, els templaris procedeixen a remodelar i ampliar la fortalesa, ocupant-la ells mentre que la població civil islàmica ocupa el poblat al peu de la fortalesa.
Precisament en aquestes dècades de conquesta i repoblació del territori s'organitza la bailía de Xivert amb la concessió de la carta de poblament a la població musulmana de Xivert en 1234, i també als nous assentaments cristians que s'estableixen en el pla d'Alcalá (1251), en Alcossebre (1261) i en els ja despoblats Almedíxer i Castellnou (1261). D'entre elles prompte destacarà Alcalá, que es convertirà al capdavant de l'encomana. Després de la dissolució de l'Ordre del Tremp, la nova Ordre de Montesa passa a exercir la senyoria de l'encomana en el segle XIV.
En època moderna destaquen una sèrie d'atacs que van assolar el terme d'Alcalà recaent sobre el conjunt de la població, tant cristiana com a musulmana: així, el poblat mudèjar de Xivert va ser saquejat i cremat durant les Germaníes de València per Estellés en 1521, reconstruint-se posteriorment; en 1547 un atac de pirates berberiscos instigats per l'Imperi Otomà és rebutjat per la població d'Alcalà en els mateixos carrers del poble després d'intentar saquejar els pirates la població (episodi que encara es recorda en el poble amb una inscripció en pedra en el lloc dels fets) així com un altre d'aquests atacs pirates encara es produiria en la torre vigía de Capicorb en 1586.
A la fi del segle XVI la població morisca de Xivert comptava amb diversos centenars de pobladors, els qui havien reconstruït i repoblat el poblat després del saqueig de dècades anteriors. Aquesta població, no obstant açò, va haver d'exiliar-se juntament amb la resta de moriscs d'Espanya després de la signatura del decret d'expulsió per Felipe III en 1609. Després d'aquesta expulsió es va intentar repoblar amb cristians el poblat de Xivert, la qual cosa va fracassar, i es va haver d'afegir aquest, juntament amb Santa Magdalena de Polpís, a Alcalá en 1632. També Alcossebre, que havia obtingut la seua segona carta de població en 1330 després del fracàs del poblament inicial va ser incorporat a Alcalá en 1663. A la fi del segle XVII el castell i poblat de Xivert es trobava ja en ruïnes.
Després de la destrucció i desastre que va comportar la Guerra de Successió a principis del segle XVIII, la població d'Alcalà comença a créixer i expandir-se, concentrant-se en el nucli d'Alcalà principalment. Serà no obstant açò en el segle XIX quan es produixca la segregació de Santa Magdalena de Polpís, d'ara endavant un municipi diferenciat, i el gran creixement de la població del poble, que va passar dels 800 veïns (uns 3.200 habitants) en temps de Cavanilles, a la fi del segle XVIII, als més de 6.000 habitants de 1900.
En el segle XIX també tindrà gran protagonisme el poble d'Alcalà pel seu suport a la causa tradicionalista, aportant fins i tot militars de renom a la causa carlista (d'entre els quals destaca en la tercera guerra el general Pascual Cucala), raó per la qual serà reprimida la vila després de la victòria liberal.
Ja en el segle XX i després dels desastres de la Guerra Civil, el front bèl·lic de la qual va arribar al poble d'Alcalà amb l'avanç de les tropes franquistes cap a València després de la Batalla de l'Ebre, l'economia local es va veure sumida en una tremenda regressió, propiciada a més pel declivi de l'agricultura de secà tradicional, situació que començaria a revertir-se a partir dels anys 60-70 amb l'extensió del regadiu i, sobretot, amb el gran auge del turisme a partir d'aqueixes dècades, que transformarien radicalment tot el litoral i afavoririen el gran creixement i desenvolupament urbanístic del nucli d'Alcossebre.
